Avui al seminari, hem comentat el llibre que hem llegit d'Eulàlia Bosch, la Pia ens ha fet parlar sobre els assajos que més ens han cridat l'atenció i que hem explicat en el treball. El més curiós de tot ha estat que cadascú ha escollit un fragment diferent (ja sigui pels records que els hi hagi pogut fer aflorar, per els sentiments que els hi ha transmès el relat o bé per la manera que utilitza l'autora per tractatr temes tan importants com l'autonomia, l'efecte, etc) i els que hem escollit el mateix fragment, a l'hora de posar-ho en comú, hem vist que cadascú ho ha vist des d'un punt de vista diferent, subjectiu lligat a les nostres experiències. L'experiència ha estat molt enriquidora. Personalment he de dir que aquest llibre m'ha agradat moltíssim tan per la seva profunditat com per la generositat de l'autora al a l'hora d'explicar les seves anècdotes i les teories a les que en deriva a partir d'aquestes.
Pedagògicament l'aportació del llibre ha estat la següent:
En el moment en que prenem consciència de la magnitud que representa un nou ésser, un nen petit, és quan ens adonem que formem part de la seva vida des del primer moment i que ell formarà part de la nostra per sempre més. Aquest és un fet que hem d’assumir tots els adults que estem en contacte amb els infants en la mesura que sigui: pares, avis, mestres, tots.
Molts adults acostumen a veure els nens com a éssers fràgils, i, en certa manera ho són, però de la mateixa manera que tendim a oferir als nens la protecció que necessiten, també hem de deixar-los espai perquè assoleixin l’autonomia que també necessiten per créixer. Aquest créixer no és cosa d’una sola persona, de la que creix, com podria semblar a primera vista. Sempre hi ha unes quantes persones implicades en el procés; un procés que sempre suposa trencaments i desequilibris que uns i altres hem d’acceptar tal com venen.
En aquest procés de creixement, aprendre coses és fonamental. Algunes coses s’aprenen escoltant les explicacions del mestre, dels llibres, etc; però moltes altres les aprenem pel fet d’estar envoltats per una atmosfera favorable.
Qualsevol espai es pot convertir en un espai d’educació si som capaços de fer-lo servir com a tal i aprofitar-lo, sent conscients que hi ha aprenentatges que no es poden fer llegint-los en un manual perquè no tindrien cap sentit. No podem explicar a un nen què és una cullera, per què serveix i com s’utilitza en un altre espai que no sigui una taula d’un menjador a l’hora de dinar.
D’altra banda, aquests espais favorables a l’aprenentatge, ho són si, a més, funcionen com a ressò del que els objectes d’aquest aprenentatge, és a dir, els nens, pensen, senten o volen.
Tots aquells que participem en l’educació dels nens hem d’estar molt atents als senyals que ens envien, perquè poden ser molt importants. Els nens que encara no parlen poden arribar a mirar amb una intensitat aclaparadora tot demanant protecció, i la persona que en té cura ha d’estar receptiva i disponible per resoldre tot allò que els nens encara no són capaços de resoldre per ells mateixos.
Hem d’acollir els nens amb totes les seves característiques, reconeixent i acceptant les diferències entre ells i amb nosaltres, i integrar-los en el mateix entorn per tal de fer-los sentir segurs física i emocionalment. Els nens necessiten confiar en qui en té cura i, a més, hi tenen dret; per poder començar a conèixer-se i a conèixer; a més de necessitar tenir adults a prop tant perquè assegurin la seva supervivència com per poder desenvolupar-se com a humans. Sense el grup, cap ésser humà és capaç de sobreviure.
L’escola ha de ser per als nens un lloc segur, un lloc on cada infant pugui ser i mostrar-se diferent dels altres i alhora aprengui a combinar aquesta diferència amb la resta del grup del que en forma part.
El benestar intel•lectual és un aspecte imprescindible per poder aprendre, i aquest és fruit de la seguretat i la comoditat que ens ofereix l’entorn.
L’escola ha d’assegurar que els adults de demà hauran après tot allò que considerem que han de saber, però moltes vegades els transmetem respostes sense que qui les ha d’aprendre hagi tingut temps de fer-se les preguntes.
Sovint oblidem que cadascú sap allò que li convé per estar bé, i els nens petits són els qui ho tenen més clar.
Evidentment, són els mestres, seguint les pautes que marquen les lleis i les institucions, qui decideixen què i quan cal aprendre, però també poden decidir si deixar que siguin els nens els qui triin de quina manera ho volen aprendre perquè així, segurament, ho aprendran millor.
Cadascú es va educant a sí mateix gràcies a que la gent que l’envolta li fa de mestre, conscient o inconscientment; però sovint, les persones se senten alliberades d’aquesta obligació educativa quasi natural amb els altres perquè pensen que l’educació és només tasca de l’escola. És per aquest motiu que els/les mestres de les primeres etapes educatives es troben amb que han de manegar-se-les amb tot allò que els nens reben a casa, al carrer...
Els nens han de combinar la seva natural curiositat per les coses amb la necessitat d’una estabilitat emocional de la que no poden prescindir ja que, si no la tenen, el món se’ls esvaeix. Responen a tot allò que passa i que els passa en cos i ànima, tot i no haver desenvolupat el pensament racional.
Totes aquelles persones que conformen el seu entorn són punts de referència en la seva educació. Tots aportaran maneres de fer i de ser de les quals se’n destriaran aquelles que conformaran la seva personalitat.
Els mestres juguen un doble paper en l’educació dels infants; per una banda ensenyen habilitats, i, per una altra, són al costat del nen, atents a tot allò que li passa, o així és com hauria de ser.
Els infants formulen preguntes com a resultat de tot allò que observen; preguntes que sovint són difícils de respondre per part dels adults. Aquestes preguntes suposen estímuls per a la reflexió, si les escoltem atentament.
Hem d’alimentar la curiositat innata dels més petits per tal de transformar-la en raonament; hem de permetre’ls parlar de les seves inquietuds perquè puguin anar aclarint les seves idees gràcies a les nostres. Aquestes són maneres de respectar el seu dret a ser lliures i autònoms en actes i pensaments.
El procés educatiu és un procés d’experimentació com a recerca de la resposta a les preguntes que se’ns plantegen. L’experimentació combina la imaginació d’una nova qüestió amb l’habilitat d’aconseguir trobar la resposta pels propis mitjans; és com un joc de detectius. El problema és la tendència en els processos d’ensenyament-aprenentatge de separar el joc de la resta d’actuacions educatives.
L’únic fre que tenen els nens són les altres persones. Ells, d’entrada, no són capaços de dominar res, ni el pipi, ni les emocions, etc. perquè el seu cos encara no ha creat barreres. Els adults hem de ser al costat dels nens, però sense fabricar artificialment les barreres que ens posem a nosaltres mateixos; els hem de deixar créixer tal com són. Sovint, la nostra pressa perquè ho aprenguin tot ràpid i de qualsevol manera, els impedeix d’estar atents a altres coneixements, a altres meravelles, com la creativitat, la imaginació, que els farà únics i originals i els permetrà d’acceptar les particularitats dels altres.
Escoltar els nens, de vegades, porta molt més lluny que respondre’ls precipitadament. Una conversa espontània, que sorgeix en la seguretat de l’espai conegut, sense atabalaments, des de la confiança mútua, és la millor cara de l’educació.
Moltes vegades utilitzem el recurs de la metàfora en les nostres converses amb els nens, especialment davant de preguntes difícils de respondre. Aquesta tendència no sempre satisfà els desitjos dels nostres interlocutors, ja que ells busquen contundència en les nostres afirmacions. Simplifiquem les explicacions que donem als nens, i donem per fet la naturalitat de les formes de representació establertes, sense tenir en compte que ni són tan naturals, ni a ells, segurament, els ho sembla; ja que, tot i tenir molta imaginació, no volen perdre de vista la realitat que tantes dificultats els ha causat construir.
Amb els més petits, les paraules i la manera de dir-les és molt important, ja que necessiten que els adults creguin les coses que diuen per poder començar a creure en ells mateixos.
Podem arribar al coneixement de moltes maneres, però el camí de la pregunta que demana una resposta sembla el més fàcil, el més natural. I és molt significatiu per a la vida dels nens que estimulem la seva espontaneïtat tot escoltant-los, encara que no sempre sapiguem com respondre. Els nens necessiten que els acompanyem mentre van formant el seu coneixement del món, de sí mateixos, dels altres, i que estiguem disponibles i els ho fem saber amb una paraula, un gest, un somriure, perquè com més segurs se sentin al nostre costat, més capaços seran d’aprendre de nosaltres, i per ells mateixos.
